Marines i Gátova són pobles castellanoparlants des del segle XVII, en contrast amb el seu veí Olocau. Això s'explica perquè després de l'expulsió dels moriscos (1609) van ser repoblats per aragonesos, parla ancestral de la qual els actuals marinenses conserven moltes maneres de dir i un lèxic peculiar. La història de la comunitat local, com a poble valencià, es remunta per tant quatre segles enrera.

Hi ha dos nuclis de població: el vell Marines de la serra (455 m), mal comunicat fins a l'arribada de la carretera en 1924, i el nou Marines del pla, ben comunicat amb Llíria i amb València (32 km) a través de l'autovia d'Ademus. El vell nucli va quedar parcialment arrasat en 1957 pels despreniments de roques causats per pluges torrencials. El trasllat dels habitants al nou Marines es retardaria fins al 1967. En les últimes dècades, el vell Marines ha sigut rehabilitat per una comunitat d'estiuejants: d'ací la duplicitat de nuclis de població.

L'economia de l'antic municipi era molt precària, ja que només disposava de 24 hectàrees d'horta tradicional. Amb el trasllat al pla, es van posar en reg 425 h dedicades en la seua majoria al taronger, la superfície de la qual no ha cessat d'augmentar des de llavors. Més recentment, el nou Marines ha atret indústries dedicades a produccions tan diverses com la pintura, les olives o els equips d'aire condicionat. En l'actualitat, la proximitat a València propícia una certa demanda de cases unifamiliars. A més, les excel·lents comunicacions de Marines es presenten com el millor al·licient per a continuar diversificant el teixit econòmic local.

L'activitat antifeudal i revolucionària del 1807, quan el veïnat es va negar taxativament a continuar partint les seues collites amb els senyors, va desembocar en la fervent militància liberal dels veïns. Tal vegada va ser per això que la guerrilla carlina es va encruelir amb el míser poblat, cometent en ell assassinats i violacions durant la I Guerra Carlina (1833-1839). El pa de panís dels nombrosos panissars del terme, i la vinya i l'olivera com a cultius comercials van aconseguir sostindre l'economia local durant el segle XIX. Si bé els joves del veïnat es veien obligats a desplaçar-se a masies situades a molts quilòmetres a la recerca de jornals. També es va treballar durament durant generacions en terres de l'Horta de València, en els arrossars de La Ribera Baixa i en la sega d'Aragó. Paral·lelament, les xicotes servirien a les cases de València i tornaven per les festes, al mateix temps que els xiquets i els ancians col·laboraven trenant espart.

No obstant, aquella forma de vida tan dura va entrar en crisi durant la dècada de 1910, quan les vinyes del Camp de Túria es van veure destruïdes per la plaga de la fil·loxera. Aquesta crisi, encara que superada per l'auge taronger dels anys vint en les comarques veïnes, va obrir les portes de l'emigració de molts marinenses a València, Barcelona i altres ciutats. La situació de crisi de la forma de vida tradicional es mantindria després de la Guerra Civil i fins al desastre del 14 d'octubre de l'any 1957.